Presentación de «Medicina sin Engaños» en el Aula las Provincias.

Por J. M. Mulet, el 20 febrero, 2015. Categoría(s): Aula Las Provincias • Medicina sin Engaños • Presentaciones ✎ 20

Estimados lectores, especialmente los de Valencia y alrededores.  Siguiendo la costumbre que inicié en «Comer sin Miedo» el lunes 23 de Febrero a las 19:30 presentaré «Medicina sin Engaños» en el Aula las Provincias, en el salon sorolla del Ateneo Mercantil de Valencia, en la Plaza del ayuntamiento 18. Entrada libre, pero llegad pronto que se llena.

 

3x5 aula cultura ALIMENTACION

 

Y para ir abriendo boca comparto la entrevista que me hizo el pasado lunes Carlos Herrera para Onda Cero.




20 Comentarios

  1. Una cuestión sobre la acupuntura: no he leído aún el libro y no sé si trata el tema, pero tengo curiosidad por saber qué piensa Mulet (o cualquier otros colaborador o lector de Naukas que también conozca el tema) sobre la idea de que la supuesta validez de la acupuntura como método para el tratamiento del dolor se podría explicar a través de la llamada «compuerta del dolor».
    Esto precisamente lo planteaba la investigadora y divulgadora Esther Samper aquí:
    http://www.soitu.es/soitu/2008/09/16/salud/1221578353_263427.html
    De todas formas, esto está escrito en 2008 y no sé si desde entonces los estudios que se hayan podido hacer han descartado o no esta posibilidad.

    1. Me da que Dios tiene cosas más importantes que hacer (en Gaza se lució este verano), pero si queire pasarse por la presentación está cordialmente invitado, eso si, que venga pronto no sea cosa que se quede sin sitio.

  2. Normalment no tinc per costum enviar missatges ni intercanviar informacions amb els autors dels llibres que llegeixo, però aquesta vegada he fet una excepció: el primer motiu és perquè tinc un grip de collons que em té baldat al llit des de fa 3 dies amb un xute d’antibiòtics per tombar un cavall (no, no he anat al curandero), i l’altre motiu és per agrair-li les estones que he passat llegint el seu llibre “Medecina sense enganys”, en la versió publicada per Pòrtic. Me l’he empassat en 3 dies (els mateixos de la convalescència). És un llibre revelador i molt necessari: m’ha encantat de dalt a baix, tant en la forma com en el contingut, confirmant moltes de les meves sospites, però sobretot li volia comentar les estones en què he rigut. L’apartat en què parla de la psicoanàlisi vaig estar sense exagerar deu minuts (10!) esclatant de rialles. L’aspecte mordaç i irònic ―molts li criticaran aquest aspecte per no ser “seriós”―, li queda de conya al llibre; no cal dir que si no et prens aquestes qüestions en aquest to, seria patètic donar credibilitat a aquesta xerrameca pseudocientífica que ens inunda per tots costats. Repeteixo: la vena sarcàstica i un pèl de mala bava és boníssima i no hi ha frase sense desperdici. He rigut molt.

    El cert és que sóc profe com vostè i no s’ho creuria de la gent que creu i té “fe” cega i sense fissures en aquestes pseudociències; gent formada, que ha passat per la Universitat, que coneix el mètode científic, amb doctorats, postdocts a l’estranger, etcètera, etcètera. La mateixa diferència entre “creure” i “saber” tampoc no la discriminen. Si els intentes rebatre els seus “pseudo” arguments et miren amb cara d’esglai: no estàs al dia, no ets modern, estàs en contra de tot el que és “natural” (sigui el que sigui això), molta medecina científica és una enganyifa, que actues en connivència amb les multinacionals farmacèutices, i bla, bla, bla.
    La darrera que em va passar, va ser a Florència per capdany amb uns amics de tota la vida, gent amb estudis superiors i amb feines ben pagades; vull dir que no pateixen cap trastorn mental conegut: al final de la conversa (de raonament circular) em van confessar que no tenien ni idea que jo fos… tan (literalment) “hiperracional”!! Em vaig quedar de pedra.

    A la conversa em vaig callar (per no embolicar-ho més) que una germana d’una de les amigues que intervenia molt a la defensiva en la conversa, ―tan pròxima a aquestes teories―, li varen diagnosticar al setembre de 2014 un càncer a la glàndula suprarrenal i va anar de cap dret al millor oncòleg de l’hospital general, no pas al curandero dels sucs de fruites. Estava en fase preliminar. La van intervenir cinc especialistes, alguns vinguts de fora, durant més de 6 hores. Ara està curada. Però amb això tampoc no hi veuen cap contradicció aparent.

    A mi tot plegat em neguiteja moltíssim i ja fa molt temps que em deixa bocabadat, i la pregunta resulta evident: què van aprendre, aleshores, a la Universitat? O més exactament: què s’ha fet malament, des de la formació superior científica especialitzada, per què aquestes creences proliferin en gent culte i educada? Ignoro la resposta però el que és constatable avui dia la gent té una ensaladilla d’idees al cap que són una barreja de teories científiques mesclades amb idees molt nocives, i embolica que fa fort. Per descomptat, aquest mitjà que és Internet ho ha complicat encara molt més: ara no se sap distingir entre informació veraç i contrastada, d’allò que no es rés més que disbarats sense sentit. Jo, als alumnes, els dic que hi ha una diferència clau entre pensar bé i pensar malament: la primera es basa en dades comprovades empíricament; la resta és el que surt a Tele 5. Mes clar, l’aigua. Però ni això.

    Sincerament, el tema em depassa. Comprensiblement la gent actua per la por, la desesperació, és clar; això és un estigma mil•lenari que portem l’espècia humana, que és el brou des d’on s’alimenta la pseudomedecina. Però el cert és que la gent ha passat de creure en Déu a creure en el Reiki sense solució de continuïtat; en comptes d’anar a missa van a teràpia i el més estrany de tot plegat és que ho veuen com una cosa ben normal. Ni s’ho plantegen. Un poti-poti de pensament circular, fal•làcies a dojo, banalitats de sentit comú i tira palante. Un altre exemple: un col•lega de l’Institut, ficat fins al coll amb aquest merder de la Biodecodificació (en fa lloances davant dels seus propis alumnes), em va dir que, en realitat la SIDA no existeix: tot és emocional; si tens por, t’infectes, però si no en tens, pots follar amb qui vulguis i au, visca l’amor lliure!

    Ho torno a dir: són molt rucs i no hi ha volta de full. Em fa llàstima perquè són amics meus, però què hi farem. No es veu cap grau de responsabilitat ètica (i penal) en tot plegat. No cal dir que rebrà hòsties per tots costats per les afirmacions del seu llibre, i tampoc no cal dir que les referències bibliogràfiques se les passaran pel forat del… (nas, que també té molta energia positiva). Li dic: li cauran de per tots costats!

    No volia estendre’m més en el comentari per no fer-me repetitiu. Només dir-li que n’he comprat mitja dotzena d’exemplars del seu llibre, i a veure si entre tots aconseguim fer persones més lliures i menys crèdules, ara que està tan de baixa el pensament crític per tot arreu, amb el beneplàcit del Ministeri d’Educació i “pseudo” Ciència de l’inefable Sr. Wert. Tot i que, si vol que li digui la veritat, tampoc no en tinc una gran confiança.
    Enhorabona,
    Ferran Carreras

      1. Això em recorda quelcom que el Jose Luís Pérez comenta en una xerrada TED; hi ha tot un gruix de l’esquerra que ha oblidat (o no ha conegut mai) el materialisme dialèctic. La dreta, per una banda, es conforma amb la seva superstició, la del paio aquest penjat en una creu, i més o menys ja van fent amb ella. Però moltíssima gent de tradició progressista ha canviat el Crist per les «energies» i aquesta concepció panteïsta, oriental-de-segona-mà, i il.luminada del món que tan bé encaixa amb qualsevol bajanada en la que et vingui de gust creure.
        Totes aquestes noves creences descriuen amb el mateix rigor que qualsevol altra religió el món natural; és curiós i preocupant com la gent ho compra.

        1. Totalment d’acord amb les teves paraules. G.K. Chesterton, ja va dir que “el problema de que el hombre haya dejado de creer en Dios, no es que ya no crea en nada, sino que está dispuesto a creer en cualquier cosa”.

  3. Hace dos días que tengo el libro (comprado en amazon) y ya voy por la mitad. Lo estoy disfrutando como un niño. Muchas gracias por dedicar tu esfuerzo y tiempo a divulgar, estoy aprendiendo mucho y escribes bastante bien.

    Un saludo,
    Daniel

  4. A raíz de su libro. ¿Qué opinión le merece la doctora Odile Fernández?. Se ha hecho muy popular afirmando que ha superado el cáncer gracias a la alimentación. En su libro afirma cosas como que el azúcar , sacaros presente en los alimentos preparados, o bien la que se compra, es un veneno o que esta misma azúcar favorece la propagación y extensión del cáncer. Me preocupa porque hay familiares que la siguen y esta teniendo eco en los medios de comunicación. Si alguien tiene información al respecto se lo agradecería.

    1. Pues es una forma bastante penosa de vender libros de cocina con un mensaje muy confuso.

      Para empezar ella se curó el cáncer siguiendo el tratamiento convencional, por lo que sus recetas solo funcionan con el tratamiento convencional de cirugía y quimioterapia, dado que mucha gente se ha curado sigueindo el tratamiento convencional y no siguiendo sus recetas, la consecuencia lógica es que sus recetas son irrelevantes. Y cuando se pone a hablar de ciencia ya es de traca.

      http://uncuartodeambiente.es/01/leyendo-las-recetas-de-odile/

  5. JM, para la futura edición en chino de tu libro, diles a los editores que tengan cuidado con la foto de la portada. Los ideogramas que salen están al revés; son imágenes especulares de la escritura china real O_o
    Por lo demás, una ilustración muy atinada.

Deja un comentario

Por J. M. Mulet, publicado el 20 febrero, 2015
Categoría(s): Aula Las Provincias • Medicina sin Engaños • Presentaciones